Su fotografía

1960, LEONARD, Jacques. Revetlla de Sant Joan, 1960 c.

1960, LEONARD, Jacques. Revetlla de Sant Joan, 1960 c.

LEONARD, Jacques. Sense títol, c.

LEONARD, Jacques. Sense títol, c.

Tío José en Montjuïc, de Jacques Leonard

Gitana barracas de Casa Antunez, de Jacques Leonard

Rosario Amaya, de Jacques Leonard

Familia Leonard-Amaya en vespa, de Jacques Leonard

Carromato de gitanos en Castelldefels, de Jacques Leonard

Carmen Amaya, de Jacques Leonard

Santiago y Álex Leonard y su abuela, de Jacques Leonard

Santiago y Alex Leonard en la biscuter, de Jacques Leonard

Familia Leonard-Amaya, de Jacques Leonard

El primo «Baturro», Álex, Santiago Leonard y su abuela, de Jacques Leonard

Barraca en el Somorrostro, de Jacques Leonard

L’octubre de 2010 es va formalitzar l’adquisició del fons de negatius de Jacques Leonard per part de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Es tracta d’un fons integrat per uns 18000 negatius, resultat de la pràctica fotogràfica –professional o no- d’aquest fotògraf francès nascut l’any 1909 prop de París i establert a Barcelona cap a l’any 1950 després de casar-se amb Rosario Amaya, una gitana de les barraques de Montjuíc que feia de model de pintors. Els records i la seva trajectòria vital explicats per ell mateix en un mecanoscrit conservat pels seus fills és un allau d’anècdotes en el qual la seva vida atzarosa, les experiències professionals i els viatges per tot el món configuren un personatge que captiva per la seva energia, el seu saber i per tot allò que descobrim,  intuïm o fins i tot imaginem.

Les temàtiques del fons Leonard son variades i comprenen des de fotografies fetes a les famílies benestants de Barcelona als encàrrecs que li feia la Diputació per a la revista Sant Jordi, passant pels reportatges publicats a La Vanguardia o les fotografies per als Ferrocarrils Catalans. Fins ací res que el faci diferent de la resta de fotògrafs que durant el franquisme es guanyaven la vida a la ciutat fent treballs de diferent naturalesa.

Allò que fa que el fons Leonard sigui especial, però, són els aproximadament 3000 negatius, la majoria de format mitjà i en blanc i negre, de tema gitano. L’excepcionalitat d’aquest conjunt de negatius no és només quantitativa, sinó també, i això és fonamental, que són fotografies fetes des de dins i de manera quasi sistemàtica durant el període que va de principis dels anys 50 fins a finals dels 60 del segle XX. Aquest fet confereix a aquest fons una singularitat absoluta tant pel que fa a la documentació d’una ètnia minoritària com pel que fa al descobriment d’un autor amb una poètica fotogràfica pròpia que tracta els gitanos sense cap intenció de provocar la compassió de l’espectador, ni tampoc de dissecar-los per convertir-los en l’essència exòtica del tipisme cultural franquista. Aquesta circumstància l’allunya de les aproximacions al tema que es feien des de la fotografia documental que durant els anys 50 i 60 va representar l’alternativa a la fotografia oficial i que de forma intermitent tocava el tema gitano des de fora.

Això no vol dir que Leonard trenqués amb la retòrica humanista tan en voga durant aquells anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i que s’expandia a través de Live i de les cobertes de Destino que imitaven el format de la popular revista americana. Malgrat bona part de les fotografies de Leonard són infants i maternitats, representacions apolítiques de la humanitat imbuïdes de pietat cristiana, l’exhaustivitat i la varietat d’aspectes que toca la seva la producció fotogràfica ens suggereix una intencionalitat més aviat etnològica, o fins i tot d’inventari davant una extinció anunciada.

Els seus reportatges, amb un evident registre descriptiu, i de producció quasi metòdica  – sembla voler documentar la cultura gitana en tots els seus aspectes (festes, religió, oficis, trobades, casaments) – confereixen al fons de Jacques Leonard un valor documental de primer ordre. Però és en la seva mirada sobre l’altre – el gitano, naturalment –  on se’ns descobreix una retòrica molt diferent de la que podem veure a La gitaneta de Català Roca, per citar una fotografia coneguda d’un coetani seu. És sobretot aquesta mirada des de dins allò que separa Leonard dels altres autors i que constitueix un factor important a l’hora de situar-lo en el panorama de la fotografia documental dels anys 50 i 60,  dominat per fotògrafs  tan importants com l’esmentat Francesc Català-Roca, Xavier Miserachs o Eugeni Forcano, que va recórrer al tema gitano de forma molt tangencial.

Sense cap mena de dubte, els orígens nòmades de la seva família paterna –tema tabú pels seus propis pares- que, de petit, un dia descobreix remenant d’amagat les fotografies d’una capsa de llauna, són un element important a l’hora d’explicar-nos la seva mirada sobre els gitanos. L’extens esborrany d’un llibre sobre els gitanos que Leonard va presentar a l’editorial Plon i el contingut de les seves fotografies, construeixen una mirada dolguda davant la decadència i progressiva desaparició de la darrera cultura nòmada d’Europa.

Al final del seu mecanoscrit explica que “(després de casar-se amb Rosario) […] el cercle es tancava definitivament. Tota la meva existència, fins aquell moment, havia estat la cerca d’aquella altra part de mi. Al casar-se amb una paya, el meu pare havia tallat les seves arrels. Ara, a l’unir-me a algú dels seus, jo tornava a la gran família gitana i compartia per sempre les seves pors i les seves esperances. La vinguda de dos fills nascuts d’aquesta unió y educats en la més pura tradició gitana, ha estat un estímul més en la meva cerca de la identitat d’aquest poble i del seu futur en un entorn ple d’incertesa”. D’aquestes paraules podem deduir que Leonard va utilitzar la fotografia no només per documentar sinó també per catalitzar la seva actitud apassionada davant la vida i el seu posicionament social i vital. I és aquesta barreja de nostàlgia i admiració el que dóna com a resultat un registre fotogràfic amb una poètica etnològica, aparentment més freda que la dels seus coetanis, però que per això mateix està impregnada d’un compromís que els altres no tenen.

Som a finals de setembre de 2010 i l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona té la satisfacció de poder anunciar que, amb l’horitzó d’una exposició al maig de 2011, pràcticament s’ha finalitzat el tractament de conservació i la digitalització dels negatius de temàtica gitana de Leonard. També s’ha fet una part del tractament arxivístic que, un cop finalitzat, permetrà la plena accessibilitat al fons. D’aquesta manera l’AFB vol recuperar un autor oblidat, una veritable rara avis en el panorama fotogràfic barceloní dels anys 50 i 60 del segle XX, que va documentar com ningú els gitanos de les barraques de Barcelona.

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Setembre de 2010